Fapac     
Internet segura
Institut
Ensenyament

                                                              

                                                                      

                 Alimentació 12-18 anys

 

 

 

 

 

En aquesta etapa, els vostres fills experimenten grans canvis físics i psicològics que els porten a qüestionar-se fins i tot l'alimentació. El creixement físic i el gran desgast intel·lectual propi d'aquesta edat fa que necessitin més aportació de nutrients per assegurar el seu creixement.

Per aquest motiu, en la seva dieta no poden faltar les proteïnes (carn, peix i ous) per al desenvolupament muscular; els greixos saludables (oli d'oliva i fruits secs) i els hidrats de carboni (cereals, llegums, patates i fruita) els aporten energia. Cal que evitin el consum en excés de greixos saturats (brioixeria i menjar ràpid), ja que augmenten el nivell de colesterol i el risc d'obesitat.

Cal evitar també que consumeixin begudes energètiques amb alt contingut en cafeïna i altres substàncies excitants que poden provocar trastorns com nerviosisme, irritabilitat, insomni, falta de concentració, etc. Convé no confondre-les amb les begudes isotòniques que es prenen per restaurar els líquids i les sals minerals durant la pràctica esportiva.

Per garantir la varietat d'aliments i les seves necessitats, és aconsellable fer una planificació setmanal amb la seva col·laboració. Aquesta hauria d'incloure tots els àpats i tenir en compte l'activitat física i el temps d'estudi previst.

L'esmorzar és molt important per començar la jornada perquè garanteix un bon rendiment  escolar. Per aquest motiu és recomanable que facin un esmorzar complet a casa abans d'anar al centre educatiu. Convé que prenguin també alguna cosa a mig matí.

Encara que en aquesta etapa és possible que els horaris familiars siguin diversos, continua sent important fer un àpat al dia en família. A més de potenciar la comunicació i els vincles afectius amb els fills, també us permetrà supervisar els seus hàbits alimentaris.

La inseguretat i insatisfacció personal que es donen en aquestes edats, els porten a tenir, de vegades, una idea poc real sobre el seu pes i figura. En aquests casos, poden aparèixer conductes preocupants amb relació a l'alimentació. Cal estar alerta davant l'aparició de senyals que indiquin un possible trastorn alimentari que podria derivar en anorèxia o bulímia. Per prevenir-ho, convé que segueixin uns horaris regulars, que no mengin entre hores, que evitin eliminar àpats o substituir-los per menjar ràpid, que no segueixin dietes sense supervisió, etc. En cas que aparegui algun senyal d'alarma en la seva conducta, cal que consulteu el metge.

En aquesta etapa, els vostres fills són més autònoms en molts àmbits de la seva vida i assoleixen cada cop més responsabilitats. En relació amb l'alimentació, han de saber quins aliments formen part d'una dieta equilibrada i quins perjudiquen la salut. Quant als hàbits alimentaris, ja han de ser capaços de preparar-se l'esmorzar, el berenar, algun àpat senzill, etc.

Temps de silenci.

El meu fill ja no m’explica res

L’adolescència és el període de la vida que segueix a la infància i precedeix l’edat adulta, una fase de reflexió i abstracció dels joves, que modifiquen el seu sistema de comunicació no només en el contingut sinó també fent un ús d’estructures gramaticals i de noves expressions que els acosten als amics i generen un cert distanciament respecte al nucli familiar.

Almudena Urbano, psicòloga i membre del grup de recerca del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, assegura que amb la pubertat (12-13 anys) hi ha un distanciament dels fills: “És normal, és una etapa de recerca i construcció de la seva personalitat i identitat, una fase evolutiva per la qual tothom ha de passar, és saludable. Si no hi hagués aquest allunyament relatiu els fills serien dependents, no tindrien fortalesa ni autonomia”. Per als pares resulta difícil, especialment perquè al final de la infància (8-9 anys) solen fer-se moltes activitats junts i el canvi que suposa l’adolescència és considerable.

La psicòloga Urbano recomana que els pares intentin prendre perspectiva, posar-se al lloc del fill per entendre’l i acceptar la nova situació, que facin memòria de la seva adolescència i recordin que més o menys feien el mateix: també van viure aquest moment de ruptura generacional.

La Josefa i el Cisco diuen que la comunicació amb els seus fills, l’Oriol (20) i l’Esther (16), ha canviat: “Hi ha moltes circumstàncies que fan que canviï, són més independents i tenim horaris diferents. Intentem coincidir a l’hora de sopar però no sempre ho aconseguim. Els caps de setmana ja no són tan familiars. Ells queden amb els amics i surten, i nosaltres també els aprofitem per recuperar temps i espai com a parella. És un dels avantatges que té aquesta nova etapa”. Ho expliquen amb la tranquil·litat de qui accepta que és el que toca: l’evolució natural dels fills que es fan grans i busquen el seu espai. Però també recullen els fruits de la feina feta fins ara. Són una família acostumada a parlar les coses, amb unes normes i exigències que han de respectar tant els grans com els petits. Malgrat tot, la Josefa reconeix que a vegades és complicat tenir una conversa amb els fills i sembla que fa interrogatoris amb pregunta-resposta concisa, sense aconseguir una frase sencera. La tecnologia s’ha convertit en una eina útil: “Hi ha moments en què ja veus que no t’explicaran res; en canvi amb el WhatsApp podem parlar més tard, sense pressió, i van perfilant la informació”.

Primer, confiança

Cristina Gutiérrez, codirectora de la Granja Escola de Santa Maria de Palautordera, assegura que la clau per tenir una bona comunicació és la confiança. “Per poder confiar en algú l’has de conèixer de veritat i és bo començar des de ben petits. No n’hi ha prou preguntant com ha anat l’escola; nens i pares han d’explicar com se senten. I si els grans tenim dificultats, no les amaguem, expliquem-los com les resolem perquè els fills aprenguin de la nostra experiència”.

Aquest coneixement farà que no hi hagi tanta desconnexió quan arribi l’adolescència i els pares podran viure el procés des de la tranquil·litat de saber com són els seus fills. La psicòloga Urbano coincideix en la importància de fomentar l’expressió de les emocions. “Si els adults també diem el que sentim, sense culpabilitzar, aconseguim acostar-nos als nostres fills, i alhora servim de model perquè ells s’animin a fer el mateix”.

Els pares, a prova

L’Albert té 14 anys, és el germà gran, el mitjà en té 11 i el petit 6. Els seus pares, la Maite i l’Eduard, diuen que hi ha una diferència clara entre ell i els més petits. “Potser el fet de ser un noi ho porta implícit, però és reservat. Pel que veiem les seves amigues són més extravertides. Els seus germans expliquen més coses, però imaginem que a mesura que es vagin fent grans compartiran menys i s’aniran tancant més”.

Expliquen contents que parlen bastant entre tots. L’Albert és familiar, li agrada estar amb els seus germans i tenen complicitat, però no deixa de ser un adolescent i qüestiona el que diuen i fan els altres, sobretot els pares. La Maite reconeix que té la sensació que els posa a prova constantment, “amb el que dius i fas, per què ho fas i com ho fas, que tu havies dit, que no és així, etc.” “És molt cansat -assegura- que et desafiï constantment, has d’estar alerta. Sobretot té molta rivalitat amb el pare. Fins i tot de vegades és foteta amb els germans. Ell busca el seu espai, el seu lloc al món, i ho fa en part a través de la confrontació. Creu que és prou gran perquè no hagis de dir-li res, entre altres coses perquè tu també t’equivoques”.

Els pares han de ser conscients d’aquesta percepció que tenen els adolescents d’ells mateixos, ja no són nens i no volen que els tractin com si ho fossin. Per tant, és un bon moment perquè tinguin una participació més activa a l’hora de prendre decisions a casa. S’ha de començar a negociar amb ells, flexibilitzant els límits, però deixant clars quins són els rols i les responsabilitats. Segons la psicòloga Urbano, és una oportunitat per donar-los veu. “Donant valor a la seva opinió augmentem la seva autoestima, enfortim la seva identitat i alhora els podem conèixer millor: saber què pensen i què volen”.

Ambient propici

La Maite explica que intenten crear un ambient familiar perquè l’adolescent de casa no es quedi aïllat. “Quan notes que està moix el convides a fer alguna cosa, qualsevol excusa és bona, encara que sigui anar a comprar i fer un gelat. A mesura que passa el temps es va relaxant i obrint. De mica en mica t’ho va explicant i entens per què està d’aquella manera”. Per a la psicòloga aquesta és l’actitud que han de tenir els pares: crear situacions de confiança i seguretat perquè els nois s’animin a dir com estan. “És important que els pares es fixin en què diuen i com ho fan. De vegades estan tan preocupats pel que està passant que es tornen més exigents i rígids, i així el que aconsegueixen és que els joves s’allunyin encara més o es tanquin en banda”, apunta Urbano.

L’Oriol i l’Esther segueixen anant de vacances amb els pares i aquells dies són un bon moment per trobar espais per compartir, amb la tranquil·litat que suposa que desapareguin les obligacions quotidianes que destorben. “Només queden les relacions, tots quatre fem coses junts, tenim temps per conversar”, diu la Josefa.

Les dues famílies coincideixen: miren al seu entorn i els seus fills responen al patró de l’edat. Són petits adults que estan creant una identitat pròpia i això suposa molts canvis, que no sempre són fàcils. És important que els pares tinguin clar que si busquen una bona comunicació amb els fills han de ser pacients i creatius; buscar activitats que agradin a uns nens que ja no són tan nens i propiciar espais comuns per compartir.

El difícil diàleg amb un adolescent

Ladolescència és l’etapa en què es completa el procés d’identificació de les criatures, quan prenen consciència de la pròpia individualitat i diferència respecte als altres. Hi ha canvis d’interessos, de necessitats i de relacions amb l’entorn, essencialment amb els pares. “Els adolescents comencen a amagar el que senten i es manifesten de manera crítica, reclamen més distància i independència en una època marcada, a més, per les pors i inseguretats de l’adolescent, d’una banda, i les dels pares, de l’altra”, apunta la psicòloga clínica i terapeuta familiar Teresa Planella. És un període, per tant, de divergències i tensions que en alguns casos pot portar a conductes com les mentides.

“Quan un adolescent creu que els seus actes no estan en consonància amb els valors familiars, vol evitar un càstig i, sobretot, ser jutjat, pot recórrer a la mentida”, afirma Planella. Pel que fa a les mentides més comunes entre els adolescents, els psiquiatres infantils i juvenils Jordi Sasot i Carles Patris afirmen que solen ser “les que estan relacionades amb el consum de drogues com l’alcohol, el tabac i el cànnabis, així com també amb els conflictes a l’escola, com el bullying, i les relacions personals”. Tenir parella, el sexe o les males notes són temes en què els adolescents també poden obviar part de la realitat.

Acceptació social

Durant el camí cap a la vida adulta, als adolescents els serà més fàcil confiar en els seus iguals: amics que a priori no els jutjaran perquè estan en el mateix moment vital i amb qui comparteixen dubtes, temors i problemes. Una situació que pares i mares no s’han de prendre com un atac o una falta de consideració, ja que, si miren enrere, segurament es reconeixeran a ells mateixos en les excuses, mentides i mitges veritats dels seus fills i filles.

De fet, mentir és un comportament natural que apareix a partir dels dos anys i que està íntimament lligat a factors com la privacitat, la por, la frustració, evitar decebre els pares, etc. “Des de ben petits ens adonem que no sempre ens és beneficiós dir tota la veritat, que la sinceritat no sempre és possible ni convenient perquè pot portar inconvenients per a un mateix o per al nostre interlocutor”, subratlla Teresa Planella. La terapeuta familiar afegeix que les mentides més contraproduents “són les que diem per no responsabilitzar-nos de les conseqüències dels nostres actes, per por a enfrontar-nos a situacions problemàtiques o a aquelles en què poden sortir perjudicades terceres persones”. També poden falsejar-se emocions i sentiments que porten a interpretacions errònies de la realitat o a autoenganyar-nos, “tot i que les situacions més freqüents entre els adolescents són les mitges veritats, les que amaguen o neguen una part de la realitat”, apunta Planella.

Parlar-hi des de petits

La veritat i la mentida tenen a veure amb la responsabilitat i la maduresa a l’hora d’enfrontar les dificultats i la coherència que cada persona mostra entre el que pensa, el que fa i el que vol, per la qual cosa, en opinió de Planella, “un marc de confiança entre pares i fills facilitarà el diàleg i la comunicació, cosa que pot disminuir la necessitat de mentir dels adolescents, tot i que no ho garanteix del tot”. Jordi Sasot i Carles Patris incideixen a fer especial èmfasi en “l’honestedat, el respecte a la privacitat, la calma, la seguretat, la tranquil·litat i a generar confiança” des d’un bon principi. Els pares i mares han de ser veritables models a seguir: “Si les criatures veuen que els seus pares menteixen, entendran que és una conducta permesa i que no passa res si ells també ho fan”, afegeixen Sasot i Patris, que recomanen que “pares i mares haurien d’aprendre també a respectar els moments d’intimitat dels seus fills i no caure en el parany d’un control excessiu de què fan i amb qui van, unes actituds que solen conduir a la mentida”.

En aquesta situació està el Jorge Gutiérrez amb la seva filla Alba, de 17 anys. Tant ell com la seva dona, la Cristina, van voler crear un marc de diàleg, confiança i sinceritat a casa que fes que tant l’Alba com la Mar -l’altra filla de la parella- poguessin compartir amb ells els seus sentiments, pensaments, pors i inquietuds. “L’Alba és una noia molt oberta i parla de tots els temes a casa; aquest curs ha canviat d’escola i ho ha aprofitat per explicar-nos les seves impressions, com eren els seus nous companys i professors, etc.”, explica el seu pare, que reconeix que a casa parlen “absolutament de tot amb total naturalitat i no hi ha cap tema tabú”.

Conflictes clàssics

L’Alba, per la seva banda, afirma que no li costa confiar en els seus pares: “Quan es tracta de temes que em preocupen, em sento millor quan els hi explico i em donen la seva opinió i consells”. De tota manera, reconeix: “Els temes més íntims els acostumo a parlar amb els meus amics”. I els seus pares ho respecten.

Un dels moments que més maldecaps genera entre els pares és quan els fills comencen a sortir a les nits. “Les sortides, les nits, les festes, els horaris o els nous amics generen molts conflictes, i més quan els adults els vivim amb angoixa pel risc que comporten: accidents, alcohol, drogues, sexe, etc.”, explica Teresa Planella. En aquest sentit, el Jorge explica que una de les mitges veritats en què van enxampar l’Alba va ser quan “per arribar més tard a casa va adduir que la resta de la colla tenia permís per fer-ho”. Una coartada que només va funcionar un cop, ja que després, parlant amb la resta de pares, el Jorge i la Cristina van descobrir que era mentida i que tots utilitzaven el mateix argument per arribar de festa més tard.

El Jorge no recorda, no obstant, cap mentida grossa de la seva filla: “I si ens ha mentit, ha tingut la sort que no l’hem enxampada!” afegeix, tot i que de seguida li ve al cap una altra mitja veritat que l’Alba va dir-los no fa gaire. Quan la seva mare va trucar-li perquè l’acompanyés a comprar, l’Alba va dir que no podia perquè estava preparant un treball de l’institut a casa d’una amiga. Al cap d’una estona, i quan la Cristina tornava de la feina, va veure aparèixer la seva filla en direcció contrària d’on viu l’amiga en qüestió. “Sa mare va preguntar-li directament on havia estat, i ella va acabar reconeixent que en realitat havia passat la tarda amb un amic especial ”, explica el Jorge. Aquestes situacions no van més enllà d’una xerrada posterior entre pares i filla “per fer-li entendre que amb mentides només s’enganya a ella mateixa”, explica el Jorge.

I quan ens menteixen?

Què cal fer si ens menteixen? “En primer lloc, cal confrontar-ho i centrar-se en la conducta que ha fet que l’adolescent menteixi”, afirmen rotundament Jordi Sasot i Carles Patris. Un cop esbrinats els motius que l’han portat a mentir, cal parlar i dialogar amb ell sobre quines conseqüències poden tenir les mentides, i cal que s’adoni de quins desavantatges comporten. “Cal escoltar en tot moment el nostre fill, ajudar-lo a entendre com ha d’esmenar les seves accions i com demanar perdó si és oportú”, afegeixen Sasot i Patris. Tots dos apunten que “caldrà calibrar la situació i ser conseqüents, perquè el càstig, si n’hi ha, ha de ser coherent a la gravetat del fet”.

Respecte a comentar-ho a l’escola o gestionar-ho a nivell familiar, tot dependrà molt del tipus de conducta a què ens enfrontem. “En general és sempre molt millor resoldre els conflictes domèstics a casa i amb els de casa” conclouen Sasot i Patris.

Com comunicar-se amb fills i filles adolescents?

Més informació a:

Lectures recomanades

  • Educación en y para el conflicto. Paco Cascón  

  • La pau al cinema. ACPP (Asamblea de Cooperación por la Paz), 2006

  • Fisas, Vicenç. (1998). Cultura de paz y gestión de conflictos. Barcelona: Icaria Editorial / Unesco

Pàgines web d'interès

Multimèdia

Xerrades i tallers

Joana Bou Suàrez i Anna Espadalé Garbulosa

Fil a l'Agulla

Quan els nostres fills arriben a l'adolescència ho fan també a un moment vital que implica repte i transformació per a tota la família. Una bona comunicació és clau. Mantenir una bona comunicació és clau per poder expressar què em passa a mi, escoltar què et passa a tu, i parlar del que ens passa a nosaltres. Popularment, la idea de conviure amb un adolescent és sinònim de discussions i incomunicació, però no s'explica tant que l'adolescència dels fills i filles pot ser un període molt enriquidor, fins i tot divertit, i de gran aprenentatge per a tots. La relació que s'estableix entre nosaltres i els fills a l'adolescència dependrà en bona part de com ens posicionem davant dels desafiaments que ens plantegen.

 

APRENDRE JUNTS

 

Us volem animar a afrontar la convivència amb un fill o filla adolescent amb curiositat i sentit de l'humor, acceptant i donant la benvinguda als reptes (no sempre agradables), deixar-nos tocar una mica per la passió, la bogeria i la força de la rebel·lió adolescent, acceptant que cal mirar cap endins i replantejar-nos coses que fins ara semblaven inamovibles.

 

Tot això ens ajudarà a viure aquest moment amb menys patiment, a trobar un nou lloc des d'on acompanyar el nostre fill o filla que ens permeti comunicar-nos millor. Ara bé, com que sabem que la comunicació amb un fill o filla adolescent no és sempre fàcil, us proporcionem algunes idees (que no receptes) en aquesta càpsula.

 

CONEIXEM ELS ADOLESCENTS?

 

S'ha escrit i investigat moltíssim sobre l'adolescència com una etapa fonamental de transformació de la persona: Durant els primers anys es produeixen canvis en l'aspecte físic, canvis hormonals que afecten l'estat d'ànim, iniciació a la sexualitat adulta, canvis en el cervell, que comporten major inconsciència del risc i major interès per les relacions socials, creativitat irrefrenable de nit acompanyada de molta son als matins...

 

És molt important informar-nos sobre tots aquests canvis fisiològics i psicològics que s'esdevenen durant l'adolescència. Al mateix temps volem destacar alguns trets de l’adolescència com a fet socio-cultural, ja que creiem que també poden ajudar a tenir present amb qui ens estem comunicant.

 

ELS RITUS DE PAS

 

L'adolescència es defineix al món occidental des de principis del segle XX com un moment de transició que s'inicia entorn als canvis de la pubertat i finalitzaquan el jove sent que ha trobat el seu lloc en el món dels adults. No obstant, en algunes societats l'adolescència no dura més que uns quants dies, en els quals el jove passa per un ritus d'iniciació que “fa morir” el nen i del qual en torna una persona nova, marcada per l'experiència viscuda. Sovint aquesta marca és alguna cicatriu, objecte o peça de vestir que recorda a tothom que es tracta d'un jove iniciat i que ha adquirit un nou estatus dins la societat. En aquests pobles, l'adolescent no és percebut ni com a conflictiu ni com a rebel!

 

Malgrat la brutalitat que acompanya els ritus de pas en algunes societats tradicionals, un element que ens sembla inspirador és que després del ritus, la comunitat sencera dóna la benvinguda i celebra el retorn d'aquesta persona "nova", d'aquest jove que ara tindrà drets i deures com a adult. Estem preparats per fer-ho amb els nostres fills i filles? Estem preparats per deixar-los anar, i després rebre’ls com a persones noves?

 

Com a societat, donem el doble missatge: has de créixer i fer el teu camí i, alhora, els diem que no s'allunyin gaire del camí conegut. I no tenim una manera establerta col·lectivament de donar la benvinguda a l'adolescent que es va fent adult, però els adolescents de qualsevol part del món segueixen tenint la necessitat de viure algun ritus de pas per trobar-se en la nova pell.

 

Alguns moments iniciàtics que viu un noi o noia adolescent es donen entrant en contacte amb la sexualitat adulta, involucrant-se en situacions de risc o de violència, o en contacte amb les drogues. Però com que moltes d'aquestes conductes generen conflictes amb la família i la societat no és tan freqüent que després de viure certes experiències, els adolescents trobin qui els aculli en el viatge de tornada i els pregunti amb curiositat: què n'has après de tot això? 

Ens sembla fonamental que com a famílies, establim un vincle fort i una actitud d'obertura mental i de curiositat vers els nostres fills i filles, per donar suport a l'adult que va naixent i va vivint experiències no sempre fàcils d'encaixar ni per ells ni per nosaltres. 

 

CONFLICTES GENERACIONALS

 

“A nosaltres se'ns va passar ràpid la tonteria. De seguida ens posàvem a treballar i ens casàvem”. Aquesta és una frase que els pares i mares d'adolescents diuen molt sovint. Avui, trobar “el propi lloc en el món” és quelcom extremadament complex, fins i tots pels adults. Els canvis socials i tecnològics són tan ràpids que ens obliguen -a joves i a adults- a adaptar-nos constantment a situacions noves. A més, vivim en una societat onconviuen valors familiars, religiosos i culturals molt diversos -afortunadament-, però de vegades contradictoris, i el moment econòmic actual dificulta l'emancipació, moment d'entrada al món adult per excel·lència.

 

Davant la crisi, la diversitat d’expectatives, i també el desprestigi del món dels grans, molts adolescents i joves preferirien no entrar al món dels adults. I molts d’ells se senten perduts i

desorientats, i acaben allargant el seu pas per l’adolescència acomodant-se a tenir molta llibertat i independència i poca responsabilitat. Aquesta és una font de conflictes a moltíssimes famílies.

 

Recomanem afrontar els conflictes sobre com els adolescents veuen el futur i prenen decisions, tenint molt present que les coses no estan tan clares i definides com en els nostres temps, però sense pecar de sobreprotecció. Aprendre a pactar i posar límits entre tots. Al mateix temps cal tenir present que als adolescents els costarà sempre més que a nosaltres decidir amb coherència i organitzar-se bé. Cal carregar-se de paciència...n'estan aprenent!

 

ADOLESCÈNCIA I CONSUMISME

 

L'adolescència urbana, amb els seus gustos, valors i comportaments, s'ha estereotipat i ha passat a ser idealitzada i a esdevenir, fins i tot, el patró pel qual es mesura la bellesa i el prestigi en tota la nostra societat, com si sempre haguéssim de ser joves. Això també fa que els infants s'afanyin a voler ser adolescents, i als joves els costi deixar-la enrere.

 

 

A la pressió social que ja existeix en general en relació a l’aspecte físic, l'economia de mercat ha vist en l'adolescent una mina d'or, i s'ha afanyat també a co-crear la seva imatge, proporcionant-li una cultura a mida, a l'abast per a ser consumida: roba, complements, música, aparells d'última generació...

 

Està estudiat que la capacitat que tenen els nois i noies adolescents per decidir racionalment és menor que la dels adults i que, per tant, són el perfecte consumidor impulsiu. Una font de conflictes a moltes famílies, doncs, serà la discussió sobre els béns de consum que l'adolescent considera imprescindibles i que, per a nosaltres, són una despesa innecessària.

 

Quan haguem de negociar sobre aquests temes, hem de tenir present la forta pressió social i del mercat que els rodeja, modela els seus gustos, i condiciona les seves necessitats. 

 

COMUNICAR-SE...A TRAVÉS D'UNA PANTALLA?

 

Primer internet, després les xarxes socials, i ara els telèfons intel·ligents han multiplicat infinitament la nostra capacitat d'enviar i rebre informació. Sobretot, han donat a tothom que en tingui una eina molt poderosa per proporcionar informació sobre un mateix i relacionar-se amb els altres en funció d'aquesta imatge construïda virtualment. Que els nostres adolescents de vegades es mostrin tancats o recelosos, o poc comunicatius, no és només culpa del telèfon o l'ordinador, sinó que té molt a veure amb la capacitat que tenim d'escoltar-los o de fer-los preguntes amb autèntica curiositat, sense jutjar. Davant la incomoditat d'una conversa, la pantalla és un bon refugi!

 

Tots aquests canvis tecnològics són oportunitats per plantejar-se noves preguntes, i com que socialment estem immersos en un debat sobre l'ètica i les possibilitats del món 2.0, tenir un adolescent a casa és una bona ocasió per debatre-ho i preguntar amb curiositat:

 

Què vols transmetre de tu mateix? Per què penges una foto teva? Estàs esperant els comentaris dels amics? Què passa quan algú no comenta o no contesta? Tens alguna estona sense mòbil al dia? Saps com funciona l'apartat de privacitat de facebook? Com quedaves amb algú quan no hi havia mòbil? Et sap greu no tenir fotos de quan eres petit? Et fa por quedar-te desfasat i no entendre res?

 

Sobre allò que ens preocupi al voltant de la seguretat i la privacitat del nostre fill o filla, a la xarxa trobarem molts recursos i consells útils dels quals us n'hem fet una pinzellada a l'apartat de recursos.

Recomanem pactar entre tots uns límits d'horaris i llocs sense presència de pantalles, o amb una presència supervisada pels adults, ja que això contribuirà a comunicar-nos millor, però sempre tenint present que l'excés de pantalles no són el problema, sinó el símptoma de que la comunicació amb els nostres fills adolescents ha de canviar.

 

I ALS PARES...QUÈ ENS PASSA?

 

A l'edat en què els nostres fills entren en l'adolescència, els pares entrem també, en general, en una tapa de forts canvis tant fisiològics com psicològics. A moltes dones els coincideix amb els símptomes de lamenopausia, i amb aquesta, una sotragada que ens fa mirar enrere i revisar la nostra vida. Alguns voldríem aturar el temps i viure una segona joventut. Per algunes autores la menopausia és com una segona adolescència: les dones ens rebel·lem, discutim les normes i el rol que fins ara hem assumit al sistema familiar, ens plantegem coses a nivell laboral, sexual, de parella, d'estil de vida… Molts d’aquests aquests replantejaments també els viuen molts homes quan arriben als 50 anys.

 

Per altra banda, el cos també s'expressa amb força, i tant a homes com a dones ens apareixen símptomes d'una nova etapa de la vida: l'envelliment. Creixen les pors a la soledat, a la malaltia, a la dependència... Per tant, els pares en general estem vivint un canvi en el nostre cicle vital i això també pot significar un dol, no sentir-se satisfet amb la parella o la feina, però també un renaixement: reprendre estudis, disposar de més temps de la parella, noves aficions, reorientació professional, connexió amb els propis desitjos, separacions i trencament amb dinàmiques ja esgotades...

 

És important, doncs, respectar que nosaltres també estem canviant, que de vegades som fràgils i que necessitarem suport. Parlar amb els nostres fills i filles adolescents del que ens passa, i donar-los exemple explicant també com ens sentim. Aprofitem la capacitat de comprensió que van adquirint i escoltem les seves idees fresques sobre el món que els envolta.

 

NEIX UNA NOVA RELACIÓ

 

Com ja hem vist, doncs, pares i fills ens trobem en un període d'extraordinària transformació física i psíquica, i els adolescents en particular, entren en un nou grup social amb moltes expectatives i estereotips, però també privilegis. Davant d’aquesta realitat, els adults que hi convivim, estem convidats també a transformar-nos, no ens queda més remei. La relació amb l'infant ha de morir, com en els ritus de pas ancestrals, per permetre el naixement d'un nou vincle.

 

Encara que de vegades puguem sentir que ja no som importants pels nostres fills i filles i que tot el que hem intentat transmetre no ha arribat, no us deixeu hipnotitzar. Ens segueixen necessitant molt i continuem sent el referent des del qual pensar el món. Nosaltres tenim poder i responsabilitat per canviar la relació que teníem fins ara.

 

 

QUIN ÉS EL PAPER DE LES MARES I PARES EN AQUESTA NOVA RELACIÓ?

  • SER MENTORS. Els adolescents necessiten guia, orientació, persones que sàpiguen veure en ells l'espurna d'allò que seran, adults de referència que els puguin donar suport, respondre preguntes, parlar-los de sí mateixos, donar-los informació. Ells mateixos escolliran en qui confien per a fer aquest paper.

  • CONFIAR EN ELS ALIATS/DES. El més probable és que aquest paper de mentoria no correspongui als pares, sinó algú altre de la família, una professora, una monitora, un educador, etc. que “hi connecta millor i els sap escoltar”...tot i això, pares i mares no hem de renunciar mai a estar al seu costat en aquest difícil i apassionant procés, tot i que sabem que recol·locar-nos en la nova situació no és un procés senzill.

  • BUSCAR SUPORT. Podem demanar ajuda a altres persones o professionals per trobar el nostre nou lloc i, sobretot, no perdre la confiança en tot el que ja sabem com a pares o mares i com a persones.

  • RECORDAR QUE JA HO HEM FET! Potser ens pot donar força el recordar que, quan les nostres criatures van néixer, també vam haver de trobar un nou lloc dins el sistema familiar i el nostre entorn, -i segur que no va ser senzill- així que és un procés que tots els pares i mares ja hem passat almenys una vegada!

  • RELACIONAR-NOS, MALGRAT TOT. Quan estigueu enmig d'un conflicte que sembli intractable amb el vostre adolescent, intenteu recordar la vostra relació durant tots aquests anys, la connexió profunda que teniu, malgrat tot. Què en podeu aprendre d'això que us està passant? Què us està intentant dir el vostre fill/a? Confieu en què aquests moments de confusió tenen sentit, i que els fruits de no donar-se per vençut i seguir-vos relacionant, els recollireu més endavant!

QUÈ ENS POT AJUDAR A COMUNICAR-NOS AMB EL NOSTRE ADOLESCENT?

Els adolescents no ens ho posen fàcil; humor canviant, respostes seques, necessitat d'autoafirmació, mentides, silencis… Malgrat tot, hi ha algunes claus per millorar la comunicació quotidiana amb un noi o noia adolescent que podem anar provant, tenint present que el conflicte sempre formarà part de la comunicació. Es tracta d’anar aprenent uns i altres a relacionar-nos d'una nova manera.

 

1. RENUNCIAR A PODER DECIDIR QUAN I COM PARLAR AMB ELLS

  • No forceu ni allargueu situacions que no conviden al diàleg, ja que en sortireu esgotats i sense haver-ne tret res en clar.

  • Aprofiteu moments casuals i espontanis per parlar, i pareu bé les orelles.

  • Feu coses junts, estigueu obertes a que es donin espais de diàleg en el moment més inesperat. De vegades necessiten un moment a soles amb vosaltres, però no us el saben demanar.

  • Quan callen, tingueu curiositat pel silenci. Per què no diuen res? Potser creuen que els jutjarem, potser no saben què els passa i necessiten una mica d'espai per tenir criteri propi, potser no estan acostumats a que els escoltin i han d'agafar confiança, potser pensen que no els entendrem...doneu espai i expliqueu com us sentiu vosaltres amb el silenci, per exemple.

  • Fins i tot a la família més comunicativa, un adolescent es guardarà coses per si mateix. Forma part del procés creatiu i únic de cada persona d’emancipar-se.

2. SER UN MODEL D'ALLÒ QUE ESPEREU QUE FACIN

  • Mostrar els sentiments

En qualsevol situació de conflicte, podem anar un moment més enllà del contingut i expressar honestament i sense expectatives com ens estem sentint: dolguts, decebudes, tristos, enfadades...això ens apropa a l'altra persona i ens fa més humans als seus ulls. Quan s'anomenen les emocions, normalment es dóna un canvi d'ambient momentani, i la discussió queda durant uns moments en segon pla. Des d'aquesta nova sensació, acostuma a ser més fàcil resoldre els conflictes.

  • Acceptar part de les acusacions, fer autocrítica i demanar disculpes

Davant l'acusació “Mama, és que no m'escoltes mai!!”, si tenim la intuïció que hi ha una petita part de veritat en aquesta acusació, encara que sigui petita, és interessant poder-la reconèixer. Li estem ensenyant també a fer-ho en altres ocasions amb nosaltres i amb els altres. Ens podem preguntar: Què és això que no estem escoltant? Si no ho tenim clar, ho podem preguntar: “Filla, probablement tens raó: que és el que no he escoltat que estas intentant dir-me?”. Creiem que demanar disculpes és molt transformador. Ens allibera de ser perfectes i ens humanitza.

 

 

3. APRECIAR

  • Estem acostumats a criticar i jutjar als altres i a nosaltres mateixos. La crítica acostuma a posar a la defensiva a qualsevol, per tant és possible que faci acabar de cop la conversa.

  • Cultivem també l'apreci, valorem les petites coses que sí que van bé o que van millorant dia a dia.

  • Pot ser útil apreciar els moments en què està apareixent l'adult que porten dins: estan prenent decisions de forma coherent, són responsables, o han posat límits sense que ningú els anés al darrere...

 

4. LLEGIR ENTRE LÍNIES

 

  • No centrar-se només en la conducta (perquè llavors només parlarem d'això)

Les emocions intenses i descontrolades formen part de l'expressió típica d'aquesta edat. Per això, deixar de banda un crit o un cop de porta, i rebobinar la conversa fins aquell moment en què ens hem dit una cosa interessant, pot ser més útil que començar castigant per haver faltat al respecte. En tot cas podem tractar les faltes de respecte després d'haver aclarit el contingut de la discussió.

  • Curiositat per captar el procés que està emergint

Quan notem que un noi o noia adolescent ens està expressant una opinió provocadora o ens està mentint, per exemple, és el moment de no enganxar-se amb el contingut i preguntar-nos què està dient entre línies: Quins sentiments hi ha? Per què vol veure la nostra reacció? Què necessita? què és tant important per ell o ella? En comptes d'entrar directament a discutir podem dir sincerament: "Caram, sembla que tens facilitat per donar opinions fortes, m'alegro de veure sortir el teu caràcter!". O al contrari, en cas d'una mentida "Sembla que hi ha alguna cosa difícil de dir, i sospito que és per por a la reacció que podria tenir jo. Vaig a respirar fons, perquè realment m'importa el que em diràs, i ho vull escoltar, encara que no m'agradi ".

 

 

5. CULTIVAR EL SENTIT DE L'HUMOR I EL DESAFECCIONAMENT

  • No prendre'ns-ho tot personalment

Aquesta habilitat és clau per mantenir el bon humor malgrat tot. Si un adolescent no pot parar de riure quan ens mira, no necessàriament és una burla. Potser es tracta que està al límit d'allò que pot suportar en aquell moment. Si calla, no necessàriament és per què “sap que ens molesta”. Si està de mal humor, no necessàriament té un problema amb nosaltres, etc

  • Sentit de l'humor no vol dir riure's d'ells

Qui convisqui amb adolescents ja sabrà que això és el pitjor que podem fer. Respectar els sentiments i valorar allò que estan sentint, per ridícul que ens sembli en aquell moment, és molt important per mantenir una bona comunicació.

  • Aprofitar els seus atacs de riure

Doncs això, apassionem-nos i esbojarrem-nos junts una estona! Compensarà aquells altres moments en què desitjaríem que ja tingués 20 anys de cop.

 

CONCLUSIÓ

 

Us deixem amb una cita sobre la comunicació amb els nostres fills i filles adolescents, de l’estudi de la Fundació Bofill sobre adolescents i el seu entorn familiar i escolar, que ens sembla inspiradora:

La comunicació amb els adolescents es basa en dos interlocutors pròxims i, alhora, contraris en relació inevitable, que necessiten conèixer coses l’un de l’altre, que no sempre estan disposats a parlar però es queixen dels silencis, que necessiten, alhora, viure separats i estar junts, saber-ho ot i tenir secrets. Com tantes altres coses a l’adolescència, la comunicació sembla apassionadament complexa.

Unknown Track - Unknown Artist
00:00 / 00:00